És l’herald de la festa. Pròpiament, no pot ser considerat com una comparsa, sinó que cal veure’l com un instrument musical. Aquesta era la seva funció original i primigènia, funció que ha conservat, en part, fins a l’actualitat. Documentat des del 1626, i reconstruït el 1726, fou l’únic instrument de La Patum, al ritme del qual evolucionaven les comparses, fins a mitjan segle XVII.

Tot i que poden derivar d’antigues representacions paganes de caràcter ramader, actualment representen la lluita secular entre la Creu i la Mitja Lluna. Quatre cavallers cristians i quatre turcs a peu simulen una batalla de la qual els primers resulten sempre vencedors. La primera referència que en coneixem data del 1628, per bé que les figures actuals van ser construïdes el 1890. Fou aquell mateix any quan deixaren d’evolucionar al so del Tabal, passant a dansar als acords de la música composada per en Joaquim Serra i Farriols (a) Quimserra.

Antigament havien format part d’un únic quadre, el dels Diables, juntament amb els Plens. Aquest antic entremès, documentat també des del 1628, simbolitza l’eterna lluita entre el Bé i el Mal, representada aquí a través de l’escenificació ingènua d’una pugna entre àngels i dimonis. Les Maces foren la darrera comparsa a la qual s’incorporà música, composada per en Joan Trullàs l’any 1963. Aquesta música només s’interpreta al salts de lluïment (al migdia). A la nit, les Maces continuen evolucionant, com havia estat sempre, al so del Tabal.

Antigament també se l’havia anomenat Mulassa, Mulafera i Mulaguita. Es tracta d’una figura amb cos de mula, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac, i és un dels elements més antics i singulars de la celebració. Tradicionalment només n’hi havia una, la Grossa, de la qual tenim constància des del 1626. L’any 1890, en ple procés de potenciació de La Patum, s’incorporà a la representació una Guita Xica, coneguda popularment com a Boja. La Guita és l’única comparsa de La Patum que continua saltant exclusivament al so del Tabal.

L’any 1756 l’Ajuntament de Berga va decidir incorporar una Àliga a les solemnitats del Corpus Christi; Àliga que fou construïda pel fuster Ramon Roca i que és la mateixa que figura actualment a La Patum. El seu ball és el de major valor coreogràfic de tota la representació, i la seva música la més distingida i monumental. Aquesta extraordinària partitura presenta moltes semblances amb una dansa típica del Renaixement, que podria tenir el seu origen al segle XVI, per bé que la seva línia melòdica sembla derivar d’un himne gregorià.

La introducció dels Nans a La Patum és força moderna. Els Nans Vells daten del 1853 i foren una donació d’en Ferran Moragues i Ubach, primer diputat a Corts del districte de Berga, en un moment en què aquests personatges estaven de moda. Són quatre figures masculines, amb barret de tres pics i llargues perruques, que ballen, tocant les castanyoles, als acords de melodies populars; les mateixes que dansen els Gegants. L’arribada per sorpresa dels Nans Vells a Berga féu que s’aprofitessin els balls que ja s’interpretaven per fer-los dansar.

Els trobem documentats des del 1695 i la tradició popular, sobretot d’ençà del romanticisme, els ha relacionat amb antics cabdills musulmans vençuts. Actualment n’hi ha dues parelles que ballen conjuntament, els Vells, estrenats el 1866 i que substituïren els més antics, i els Nous, construïts l’any 1891. Els seus balls són, majoritàriament, adaptacions de melodies populars catalanes (El pobre pagès, La Dansa de Falgars, A Gironella...), per bé que els autors berguedans Jaume Sala i mossèn Marià Miró també van composar balls de Gegants.

Foren estrenats el 1890 per tal que substituïssin els Nans Vells, que es trobaven en molt mal estat. Sortosament, però, aquests es restauraren i han continuat figurant a la representació fins a l’actualitat. Els Nans Nous són dues parelles, jove l’una i vella l’altra, que ballen als acords d’una melodia juganera composada a finals del segle XIX per en Quimserra. Abans, havien dansat diversos ritmes de moda a l’època, com rigodons i americanes. La seva música és, segurament, la més popular i divulgada de totes les músiques patumaires.

Són l’espectacle més gran de La Patum; el seu moment culminant; l’apoteosi de la festa. Els Plens, que antigament havien format un sol quadre amb les Maces i que deuen el seu nom al fet que van plens de foc, estan documentats des del 1628. Quan s’apaguen els llums, comença la música i la plaça esdevé un infern que s’omple de foc amb mil fuets cremant alhora. Els Plens evolucionaven únicament al so del Tabal fins a finals del segle XIX, quan en Quimserra va composar la música genial i enardidora amb què salten actualment.

El Tirabol, com a tal, no és pròpiament una comparsa. Representa el punt final de La Patum, el moment en què Berga celebra el fet d’haver repetit el seu miracle anual; la màxima expressió de joia berguedana. Hi ballen els Gegants i les Guites barrejats amb tota la gernació que omple la plaça, al ritme del Tabal i als acords de diferents tonades que es van repetint. De Tirabols n’hi ha quatre, el Tirabol pròpiament dit, anomenat popularment La Banya de Bou, el vals-jota, el pasdoble i el vals-jota La Patumaire, obra d’en Lluís Sellart i Espelt.

La Patum és una festa que s’ha de veure i viure. Per a qui no l’ha viscuda, resulta molt difícil d’entendre. En primer lloc, perquè La Patum no la conformen tan sols les comparses, sinó que és una amalgama que, a més, engloba el marc natural de la representació (la plaça de Sant Pere i els carrers adjacents), la gent que hi assisteix (que deixen de ser mers espectadors per esdevenir participants actius), unes dates de celebració concretes (la setmana del Corpus), l’atàvica tradició permanentment actualitzada... Aquesta amalgama constitueix un dels veritables valors de La Patum. L’altre és el conjunt de sentiments que la festa com a tal desperta. A La Patum hi conflueixen instants de misteri, d’alegria, de passió, de goig, de recolliment, d’èxtasi... És la festa dels sentits i dels sentiments.