L'església de Sant Quirze de Pedret, al terme de Cercs (Berguedà), és una obra cabdal de la nostra arquitectura pre-romànica. El 1959 va ser cedida pel Bisbat de Solsona a l'Ajuntament de Berga perquè en tingués cura. Entre 1959 i 1964, a petició de l'ajuntament i el bisbat, va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Va dirigir l'obra l'arquitecte Camil Pallàs, cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, i el constructor va ser Modest Buchaca, de Berga.

Un quart de segle després, l'estat de conservació de l'edifici va aconsellar l'Ajuntament a demanar de nou l'ajut de la diputació, i el Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (nom actual de l'antic servei de monuments), va encetar el 1989 una nova restauració, ara sota la direcció de l'arquitecte Antoni González, nou cap del Servei d'ençà el 1981.Un cop es va analitzar la problemàtica de l'edifici, es va comprovar que no es referia només a la seva conservació, sinó també a aspectes d'ús i de vigilància, i que hi havia greus mancances quant al coneixement i la interpretació de la seva evolució històrica. Per això una part essencial dels treballs fets durant aquests darrers anys l'ha constituït la recerca arqueològica, que ha permès completar la informació sobre la història de l'edifici.

(Dibuix: Txetxu Sanz, Maite Gómez)

La idea bàsica ha estat recuperar l'aparença que devia tenir l'edifici al segle X, quan es va ampliar a tres naus amb tres absis. Es continuava així amb la intenció de la restauració dels anys seixanta, basada en la consideració que Sant Quirze de Pedret és un dels poquíssims edificis del segle X que queden a Catalunya, i valia la pena recuperar al màxim el seu caràcter genuí.

Això no ha volgut dir, però, eliminar algunes aportacions interessants de l'època romànica. La portada del segle XIII, per exemple, ha estat restaurada, i les restes del campanar de torre d'aquell mateix segle s'han fet més evidents.(La gran espadanya del segle XVIII, però, va ser desmuntada pel seu deficient estat de conservació i perquè trencava greument l'harmonia de l'edifici pre-romànic).

Per recordar la teulada de la nau sud - que es va ensorrar al segle XIII -, s'ha format un porxo davant la porta principal, tancat cap a ponent (així la façana oest és ara com va ser al segle X), però obert a migdia. Aquesta teulada permet, a més, protegir la portada romànica que, un cop consolidada, resta fora de l'abast de la pluja i d'altres agents atmosfèrics que han estat els causants de la seva degradació.

També l'estructura de la coberta torna a ser ara com al segle X; és a dir, d'encavallades simples de fusta a la nou nord, i amb l'empostissat també de fusta. Les teulades s'han fet amb teules àrabs, per haver demostrat l'arqueologia que havien estat així, i no de pissarra com es podia pensar. Les teules dels absis s'han fet especials, copiant els exemplars del segle X que es van trobar en l'excavació. Els murs, d'altra banda, han recuperat els enlluïts de calç que havien perdut, tant a l'exterior com a l'interior (les nostres esglésies rurals no van tenir mai la pedra vista). A l'interior, s'han restaurat o reproduït algunes de les pintures medievals que han fet famós el temple de Pedret arreu del món. El cèlebre Orant del segle X torna, així, a presidir Sant Quirze de Pedret. El paviment de la nau principal ha recuperat l'aparença de terra batuda, com havia estat l'original, deixant veure en alguns indrets la penya verge.

(Textos: Antoni González, Raquel Lacuesta, M.Antònia Carrasco.)